Fa deu anys, els governs català i balear van crear l'Institut Ramon Llull com a eina per a la projecció exterior de la llengua catalana, la cultura que s'hi expressa i tota la producció cultural d'aquests dos territoris que no té estrictament una base lingüística. També com una eina per consolidar i aprofundir les relacions entre els diversos territoris que comparteixen aquesta llengua. Són encàrrecs inevitablement a llarg termini, que demanen insistència i continuïtat. Deu anys són poc temps per parlar d'objectius assolits, però són un període suficient per avançar balanços i començar a respondre preguntes. Balanços i preguntes sobre la idoneïtat i l'eficàcia de l'eina, de l'Institut com a instrument per a objectius majors. Balanços i preguntes també sobre la pròpia missió, sobre si amb aquests anys d'experiència sembla realista i abastable l'objectiu sencer: dotar de visibilitat una llengua i una cultura; incrementar els llaços entre els diversos territoris on es parla; associar-la a les idees de diversitat estètica, de qualitat i ambició; asseure-les a les taules on és metafòricament el debat sobre el món contemporani.

Seu de l'Institut Ramon Llull

La projecció de la cultura catalana és una missió possible perquè és una cultura potent i creativa, efervescent i variada

Probablement els qui avui tenim l'honor de dirigir-la, no som els més adequats per valorar la idoneïtat i la potència de l'eina. Però sí per proclamar que la feina de moltes persones, de totes les direccions anteriors, de tots els equips que hi han treballat, el compromís de les institucions, la complicitat de la societat, l'entusiasme de la gent del Llull, han anat construint en aquests deu anys una herència sòlida que permet fer ara un salt endavant. Amb la tranquil·litat d'esperit que et dóna parlar de l'herència rebuda, es pot dir que el Llull ha estat i és una eina útil i prestigiosa, ben valorada dins i fora, que ha dut a terme multitud d'iniciatives, visibles i invisibles, excepcionals i capil·lars, que han deixat un pòsit valuós. Des de Frankfurt a Venècia, des d'Avinyó a Kassel, des de Nova York o Washington a Londres, París o Berlín, passant per les cent cinquanta universitats de tot el món que acullen ensenyaments de català, la feina del Llull s'ha fet sentir i ja ha deixat empremta. Gràcies a tots.

Però no és el balanç de l'eina el més important. Per molt afinada que fos l'eina, per molt entusiasme i experiència que hi aboquéssim els qui en un moment o altre hi hem participat, tot plegat serviria de ben poc si no hi hagués al darrera una cultura potent i creativa, efervescent i variada. Per poder explicar al món que som una cultura important cal, per damunt de tot, que siguem realment una cultura important. I el balanç de deu anys de projecció a l'exterior i de recepció des de l'exterior ens diu que ho som. Que la projecció de la cultura és una missió possible, perquè hi ha el gruix i la diversitat suficients. Que els objectius són abastables. Complicats, llargs, que no s'esgoten en una acció ni arriben mai a un punt i final. Però que són abastables. Tots. Els de projectar-nos cap enfora. El de connectar-nos des de dins. El de ser visibles, perquè hi ha coses a veure. El de poder anar pel món escoltant, però també parlant. Aprenent, però també ensenyant. Les persones que han fet el Llull poden estar orgulloses de la feina feta. Però el principal actiu del Llull no és el Llull, és la cultura que el Llull té l'encàrrec de projectar. Anirem amb el món a explicar-ho. Però hi anirem amb el cap ben alt, perquè sabem que hi ha coses per explicar.