1. La diversitat aporta coneixement
La darrera activitat que vaig fer abans del confinament va ser una trobada amb tres grups d’alumnes d’un institut a la rodalia de Barcelona. Els alumnes havien preparat una sèrie de preguntes per fer-me, però jo els vaig proposar fer-los preguntes a ells. En el primer grup hi havia alumnes que parlaven panjabi, un que parlava armeni i un altre que parlava bengalí. Els vaig demanar que comptessin fins a deu en les seves llengües. De seguida es van adonar que alguns dígits eren clarament els mateixos i, a partir d’aquest descobriment, van adonar-se que també s’assemblaven als del català, el castellà i l’anglès. Un cop establerts els vincles entre aquestes llengües, van començar a identificar correspondències entre altres paraules.
Al segon grup hi havia alumnes xinesos. Els vaig demanar que diguessin algunes paraules per comprovar el valor distintiu del to. Els companys els van demanar altres paraules i un va preguntar com es deia semàfor en xinès. Jo els vaig demanar si podien traduir-ho literalment i un va dir: “És que no ho entendran”. Li vaig dir que sí que ho entendrien, i quan va dir “vermell, verd, llum” vam poder parlar de com es formen noves paraules quan totes les paraules són invariables. Al tercer grup hi havia alumnes marroquins i una noia maltesa. Amb ells vam poder comprovar que moltes paraules que compartim en català i castellà venen de l’àrab i també que, mentre que el castellà generalment conserva l’article de l’àrab (albornoz, alcachofa, almacén), el català no ho fa (barnús, carxofa, magatzem), tot i que, a vegades, passa a l’inrevés: berenjena, albergínia.
Si trasllado aquesta experiència a la lingüística, resulta que amb el primer grup vam fer una sessió de lingüística historicocomparativa, amb el segon vam parlar de morfologia i tipologia, i amb el tercer de contacte de llengües. El més important, però, és que aquest coneixement teòric va sorgir de les aportacions dels alumnes, del seu propi coneixement i, especialment, del seu coneixement de llengües diverses. Això, que va passar amb alumnes de 15 anys, passa cada cop més sovint amb els universitaris, cada cop més poliglots i cada cop parlants de llengües més diverses. La diversitat lingüística a l’aula ha fet possible una nova forma d’aprenentatge on el coneixement no tan sols circula entre iguals, sinó en totes direccions.
2. Només la diversitat garanteix l’aprofundiment en el coneixement
El programa Erasmus va ser concebut amb l’objectiu primordial de promoure l’intercanvi d’estudiants, i s’ha acabat convertint en un agent de l’imperialisme lingüístic i en un procediment de segregació d’alumnes. Tots ens pensàvem que, quan ens deien que la diversitat lingüística d’Europa és una riquesa, s’ho creien. A l’hora de la veritat, però, resulta que el coneixement de llengua que t’exigeixen per anar a Portugal és el d’anglès, que estudiants italians i catalans es comuniquen entre ells en anglès, que pots fer un Erasmus a Polònia o a Grècia sense saber ni polonès ni grec i que moltes universitats ofereixen les mateixes assignatures en anglès i la llengua local, de manera que el que han aconseguit és que els alumnes Erasmus vagin a la classe en anglès i els altres en la llengua local i que rarament coincideixin. Per no parlar de les assignatures que s’ofereixen només en anglès. Més enllà que aquest resultat va en contra dels principis fundacionals del programa, aquesta deriva demostra una actitud molt estranya cap al coneixement en general. O és que hi ha algun problema en aprendre la llengua del lloc on viuràs uns quants mesos com a mínim? Algú entendria anar de visita a Londres i no veure el Big Ben? O a París i no veure la torre Eiffel? I, si fos així, no pensaríem tots que no havia vist el que s’havia de veure?
Com és, doncs, que acceptem tan alegrement anar a una universitat d’un altre país perquè ens donin el mateix que ens donen a casa? La llengua local és una part indestriable de l’intercanvi i del procés d’aprenentatge, i prescindir-ne, a més de furtar una part important de coneixement, és un menyspreu a la cultura receptora promogut per institucions que, a més de la formació, també han de tenir com a objectiu l’educació.
3. La diversitat fa possible l’intercanvi
La traducció és un dels instruments més eficaços en la preservació de la diversitat lingüística i també un element enriquidor perquè no tan sols garanteix l’intercanvi quan no hi ha una llengua comuna, sinó que hi afegeix la mirada del traductor. Algú en qui conviuen com a mínim dues llengües i que sap com és la percepció de cadascuna. És a dir, un traductor afegeix diversitat a la diversitat. És per això que la seva feina no s’acaba mai, encara que sí que s’hagi acabat allò que tradueix. Com deia Alexandra Grebennikova en el lliurament del premi de traducció literària, una obra roman en el temps; la seva traducció, en canvi, pot canviar cada vegada. Aquesta revisió constant, aquesta mirada alternativa de la mateixa realitat, és una cosa que sovint no tenen els parlants de llengües majoritàries que, paradoxalment, tradueixen molt menys.
Un mercat gran que et permet sobreviure sense els altres et pot deixar amb una visió no tan sols esbiaixada sinó monolítica de la vida. El parlant d’una llengua petita sap que necessita les altres llengües no tan sols per comunicar-se sinó perquè és conscient dels límits del seu món; el parlant d’una llengua gran pot no necessitar cap més llengua per comunicar-se, però té els mateixos límits que tothom sense saber-ho.
En el seu Diari d’hivern, Paul Auster explica que, en la presentació d’un llibre seu a Arles, Jean-Louis Trintignant llegeix la versió en francès. I afegeix “Una lectura doble, tal com és costum als països estrangers en què el públic no és bilingüe”. Sembla que ni el fet de viure en la ciutat més cosmopolita del món t’eximeix, primer, de veure la traducció com una anomalia i, segon, de considerar que, on no es parla anglès, no pots ser bilingüe. I el pitjor és que aquesta mirada monolingüe s’encomana i quan Salman Rushdie coedita amb Elizabet West Mirrorwork: 50 Years of Indian Writing 1947–1997, resulta que només se’n recorda dels autors que escriuen en anglès. Aquests autors, que han estat traduïts a tantes llengües, i que sembla que ni es plantegen que en aquelles llengües també es poden dir coses interessants.
4. La universitat necessita la diversitat per no sotmetre’s
En els darrers anys hem anat veient com moltes universitats han anat reduint i fins i tot eliminant la formació que oferien en segones llengües. En aquesta cursa embogida no per produir el millor coneixement sinó per competir en lloc de cooperar, hi ha qui ha pensat que el coneixement de llengües era prescindible o, encara pitjor, que era un obstacle a l’hora de produir. Potser hi té a veure que el coneixement de llengües i de la lingüística en general s’han anat entotsolant cada vegada més. Per poc que ens hi fixem, ens adonarem que, en el decurs de la història, les grans aportacions al coneixement del llenguatge no són necessàriament de gramàtics o lletraferits (aquests sovint han dit molts disbarats), sinó més aviat de filòsofs, lògics, pedagogs, matemàtics, psicòlegs, antropòlegs, metges, biòlegs, historiadors... És a dir, autors que han nodrit la seva experiència amb el coneixement de llengües diverses. Que ara es renunciï a aquesta tradició en nom de l’impacte és una cosa que no puc entendre. Quin impacte tenen els articles que ningú no llegeix perquè és impossible accedir a tot el que es publica en anglès? Si perdem el coneixement d’altres llengües, fins i tot el coneixement de l’anglès pot quedar perjudicat per manca de perspectiva. Ara que la globalització ha fet de les universitats institucions clarament plurilingües, amb professors i estudiants dels orígens més diversos, cal potenciar més que mai el coneixement de llengües.
Això farà possible fer aflorar coneixement del que només acostuma a aparèixer quan hi ha contrast, donarà profunditat a l’intercanvi perquè propiciarà la trobada entre aprenents i parlants de llengües diverses, garantirà la perpetuació de la tradició traductora, no ens deixarà perdre de vista que les coses es poden fer de manera diferent i farà de les universitats institucions realment obertes on es valorarà tot el que poden aportar els seus membres i on s’oferirà el coneixement lliure de biaixos etnocèntrics que, al capdavall, són el seu pitjor enemic.
M. Carme Junyent
Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades
Universitat de Barcelona
