Com tots recordareu, la cultura catalana fou la convidada d’honor a la Fira Internacional del llibre de Frankfurt de l’any 2007. L’eslògan principal d’aquell esdeveniment, que va significar una extraordinària oportunitat de presentació i de promoció de la nostra literatura en el context europeu, fou el següent: “La cultura catalana: singular i universal”.

De les diverses singularitats que la caracteritzen, l’existència d’una petita comunitat cultural i lingüística catalana a la ciutat de l’Alguer (ciutat de 43.000 habitants al nord-oest de l’illa italiana de Sardenya), és sens dubte una de les més excepcionals i sorprenents. Com singular i admirable és també la poesia que s’ha escrit en aquest petit racó de la Mediterrània a partir de la segona meitat del segle XX. Una poesia fidel a constants de valor històric i literari que, gràcies a la força de l’impacte emocional que és capaç de suscitar, també apunta a la universalitat.

El paisatge de la poesia escrita a Sardenya en llengua catalana és encara poc conegut fora del territori alguerès i sard, tot i que s’ha avançat força en  els darrers anys. Recentment han estat publicats tres importants llibres dels més reeixits escriptors algueresos: Guido Sari, Els ocells màgics (La Comarcal, 2015), Antoni Coronzu, Totes les poesies i un llibre més (Saldonar, 2016) i Antoni Canu, Ànimes precioses (Saldonar, 2019). També la cantant Franca Masu, una de les cantants amb més talent de tota la Mediterrània i ben reconeguda internacionalment -no debades se la coneix com “la veu catalana d’Itàlia”- està preparant un llibre dels poemes on recollirà els versos de les seves millors cançons: Cordemar.

La cantant Franca Masu, en una imatge d'arxiu. Foto: Llapissera. CCBYSA via Wikimedia Commons.

Ara fa uns anys vaig publicar una antologia de la poesia algueresa contemporània titulada La tercera illa (Barcelona, 2012). Per què vaig triar aquest títol? Doncs perquè aquesta antologia volia ésser un tast d’una illa poètica ben singular existent dins d’una petita illa lingüística i cultural com és la de l’Alguer, que es troba dintre de l’illa geogràfica de Sardenya. Una triple insularitat, en definitiva.

Cada escriptor alguerès s’enfronta a aquesta excepcional situació amb les seves armes literàries, depenent del seu específic bagatge cultural en el context històric que li ha tocat de viure, i de les pròpies conviccions personals. També la tria lingüística adoptada, que mai no és òbvia i que fluctua segons els autors i l’etapa de la seva trajectòria, és un reflex (i un efecte) de la seva posició envers aquesta experiència d’aïllament. I això atorga, a la poesia catalana de l’Alguer, unes característiques i una qualitat úniques en el nostre panorama literari. Amb encert ho ha sabut explicat el poeta lleidatà Carles Hac Mor:

"Perquè escoltar els poetes de l’Alguer és viure l’epopeia d’un català que ha rodolat durant segles pels carrers de la Barceloneta de Sardenya sense rebre més influències que les de la seva singularitat. La poesia que es fa a l’Alguer és autòctona i alhora és pancatalana, és popular i tanmateix ve a ser, per als noalgueresos, feliçment elitista, car fa cantar l’idioma molt per damunt del seu ús poètic convencional.[1]"

La tercera illa poètica algueresa, per fortuna, no és uniforme, sinó que té diversos contorns i orografies, que van des d’una concepció de la poesia més local, popular i arrelada a la parla de la gent, fins una visió més oberta, passant per altres opcions més eclèctiques. La concepció més local la podríem anomenar «conservadora» (per usar una coneguda classificació del poeta alguerès Pasqual Scanu). La visió més oberta correspondria a la d’aquells altres poetes que desitgen adreçar la seva obra a un potencial públic lector més ampli i que, en conseqüència, es decanten per un català normatiu d’abast més general (una posició «purista», segons Scanu, sense renunciar, per això, als trets dialectals diferencials: segurament l’obra del propi Scanu, d’Antoni Bal·lero de Càndia, de Francesc Manunta, de Rafael Caria o de Guido Sari, serien les mostres més significatives).

Però, entremig, també hi ha altres apostes més eclèctiques i complexes, com serien el casos dels esmentats Coronzu i Canu, per exemple, que oscil·len entre un ús volgudament quotidià de la llengua de l’Alguer actual del primer, amb els seus sardismes i italianismes que li permet de proposar tractaments lexicals al límit del surrealisme, que confereixen al lèxic del quotidià un valor altament suggestiu, o el propòsit del segon de trobar una llengua literària que, sense renunciar als trets d’identitat algueresos, sigui compresa per la resta de catalanoparlants però, també i paral·lelament, que sigui capaç de reflectir la memòria, el paisatge i el regust cultural i lingüístic de la seva terra d’origen, la Sardenya interior.

Sense oblidar la important aportació, entre experimental i irònica d’Antoni Arca, l’escriptor alguerès que ha tingut una consciència d’escriptura més professional i activa: es tracta d’un autor que ha publicat, a més de poesia, una remarcable llista d’obres narratives, literatura infantil i juvenil, literatura dramàtica, assaig, etc., no sols en llengua catalana sinó també en llengua sarda i italiana.

Rafael Caria. Foto: Gus.dan CCBYSA via Wikimedia Commons.

Voldria que aquestes breus paraules poguessin servir de presentació i de reclam, que es convertissin en un pont entre les veus de la poesia catalana de l’Alguer i els lectors de tot el món interessants en la nostra literatura. Penso, sincerament, que una visió extensa d’aquest singular panorama líric pot ajudar a descobrir i alhora meravellar-se per aquests poemes que, gràcies al seu conscient tarannà diferenciat, ens sorprenen amb inesperades troballes, ja sigui per la bellesa sovint anacrònica, als ulls aliens, de la llengua utilitzada, ja sigui per la independència artística, fora de modes i d’escoles, que transmeten les seves diferents propostes artístiques.

En aquest sentit, la poesia catalana contemporània de l’Alguer és un magnífic exemple per il·lustrar la hipòtesi mai no revocada que la poesia és una forma artística de donar “sentit de lloc” (“sense of place”, segons l’expressió de Seamus Heaney), és a dir la relació antropològica entre el llenguatge i l’horitzó material i col·lectiu en el qual es constitueix el jo individual. La tria de la llengua, escriure en català de l’Alguer, no constitueix per aquests escriptors que habiten l’illa lingüística algueresa una elecció únicament artística, sinó que és tota una declaració de principis i de rebel·lia enfront de l’estat caòtic de l’existència, inabastable i incomprensible en la seva totalitat globalitzadora; encara avui, però, d’alguna forma desxifrable, gràcies a la llengua històrica, la catalana, que és l’única que és capaç de proporcionar-los una mirada particular i pròpia (i, per tant, inerrunciable) i un arrelament al propi lloc de pertinença. Com va escriure Rafael Caria:

«Només
tinc
la paraula
per posseir
ma terra...»

JOAN-ELIES ADELL, ciutat de l’Alguer, 2020

---------------------------------------------

[1] Carles Hac Mor, “La dissolució de la realitat a l’Alguer”, dins el catàleg MediterrArt 2006: diàlegs d'art a la Mediterrània, Granollers, Centre Experimental de les Arts Vallgrassa, 2007.