La literatura catalana és, en el concert de les grans literatures romàniques, un cas singular. La catalana és l’única literatura de l’arc mediterrani que, tot remuntant-se com les altres a l’edat mitjana, ha perviscut fins al dia d’avui sense els contraforts d’un Estat propi al darrere. Singular també perquè el seu domini geogràfic s’estén entre Espanya, Andorra, França, i fins i tot Itàlia, gràcies a la població sarda de l’Alguer, reducte simbòlic d’aquesta persistència multisecular. Si el mapa de la literatura catalana és transfronterer és perquè respon al territori històric d’una marca medieval, la de la Corona de Catalunya i Aragó, que avui perviu en una comunitat de nou milions de parlants.

La poesia catalana neix sota el signe de l’emancipació. Inscrits de ple en la tradició trobadoresca, els poetes catalans van guanyant llibertat respecte als models occitans. A cavall dels segles XIV i XV apareixen tres poetes que, sense abandonar la poesia de matriu trobadoresca, ja escriuen en català: Gilabert de Pròixita, Andreu Febrer (traductor de la Divina comèdia al català) i Jordi de Sant Jordi. Preparen el terreny per a Àusiàs March (1397-1459), poeta valencià que pren una distància conscient envers la poesia occitana i inaugura la modernitat a les lletres hispàniques. La seva actitud inèdita davant la dona, a qui no idealitza com feien els trobadors ni espiritualitza a la manera italiana, el converteix en un referent també per a poetes espanyols, tant coetanis, com el renaixentista Garcilaso de la Vega, com actuals.

Josep Carner i Carles Riba (Col·lecció Riba)

Com les grans literatures romàniques d’encuny medieval que han tingut una figura fundacional (Villon, Dant, Alfons X el Savi), la catalana té en Ramon Llull (1232-1316) el seu primer prosista. Novel·lista, poeta, filòsof, teòleg, místic, Llull és un autor de dimensió universal. Cavaller de formació cortesana, va viure una profunda crisi espiritual i una conversió religiosa que el va portar a entrevistar-se amb papes i reis, intervenir en concilis eclesiàstics, debatre a la Sorbona i predicar en terres d’infidels. Viatger infatigable, Llull va escriure també en llatí, àrab i provençal, per bé que el seu gran mèrit és ser el primer autor medieval a servir-se d’una llengua romànica per escriure tractats filosòfics. Amb aquest gest d’emancipació, Llull converteix el català en una llengua literària i fixa un model de prosa que irradia sobre tota la literatura coetània i posterior. Seguint l’exemple de Llull, la Cancelleria Reial adopta el català a l’hora de redactar les quatre grans cròniques reials. L’excelsa crònica de Ramon Muntaner, que historia l’època de màxima expansió catalanoaragonesa pel Mediterrani, és una de les obres culminants de l’edat mitjana europea. És dintre la Cancelleria, institució que copiava i expedia documents reials, que progressivament es va fixant un model acadèmic de llengua que és acceptat com a oficial a tot el territori. De la mà de Bernat Metge (1340/45-1413), escrivà i secretari del rei, la literatura catalana entra en la m odernitat. Metge s’empelta tant dels clàssics com de l’humanisme de Petrarca i Boccaccio per escriure Lo somni (1399), una complexa narració sobre la immortalitat de l’ànima. Si Llull és l’il·luminat per una fe medieval, Bernat Metge és l’escèptic que només creu en allò que veu.

Les novel·les de Llull seran també un referent per a les tres grans novel·les del segle XV en català. Curial e Güelfa és una novel·la cavalleresca d’autor anònim, mentre que Mario Vargas Llosa ha descrit el Tirant lo Blanc, del valencià Joanot Martorell (1414-1468) —una obra que Cervantes salva del foc quan purga la biblioteca de Don Quixot— com una novel·la d’una modernitat enlluernadora. Lluny de les idealitzacions lul·lianes o cavalleresques, se situa la tercera de les grans novel·les, escrita pel metge valencià Jaume Roig (?-1478): Espill o Llibre de les dones és una obra de més de setze mil versos, d’una misogínia furibunda, que anticipa elements de la novel·la picaresca. La literatura valenciana del mateix segle va donar altres exemples excelsos de prosa, des del registre pietós i senzill d’Isabel de Villena (1430-1490) fins a la prosa lírica, d’una gran densitat metafòrica, de Joan Roís de Corella(1433/43-1497).

Mercè Rodoreda i Josep Maria de Sagarra

En l’edat moderna, que és el moment de constitució dels grans Estats de França i Espanya, els Països Catalans perden la centralitat geopolítica que havien mantingut durant l’edat mitjana. L’entrada de la dinastia dels Trastàmara i el desplaçament de la cort a Castella va ser un dels motius pels quals avui parlem de Decadència quan ens referim al període que va del segle XVI al XVIII. La literatura catalana d’aquesta etapa presenta, però, figures singulars, com el rector de Vallfogona, poeta barroc, el dietarista il·lustrat baró de Maldà o el dramaturg menorquí Joan Ramis, que ja s’inscriu de ple en el neoclassicisme.

El català literari modern no s’ha fixat al voltant d’una cort ni s’ha imposat des de l’oficialitat d’un Estat centralitzat, com seria el cas francès o espanyol. Tampoc no s’ha adoptat una variant dialectal com a llengua literària, com va succeir a Itàlia amb el toscà. La literatura catalana s’ha anat construint fins als nostres dies des de la seva riquesa dialectal, però això no ha impedit que encara avui s’aglutinin sota la denominació de literatura catalana autors de països diferents que es reconeixen en una mateixa llengua. La literatura catalana ha viscut, sota el signe de la intermitència, períodes d’esplendor alternats per interrupcions més o menys llargues. De resultes de tot això, la tradició literària catalana és sobretot medieval i romàntica. Al segle XIX, sota el signe del Romanticisme, la cultura catalana s’emancipa de la fèrula que la reduïa a un patois i es recupera com a llengua de cultura. La Renaixença, moviment que connecta amb la recuperació de la literatura oral popular i el nacionalisme romàntic, dóna tres grans figures literàries: el poeta Jacint Verdaguer, el dramaturg Àngel Guimerà i el novel·lista Narcís Oller. Tots tres tindran continuadors que faran del segle XX una de les centúries més brillants de la literatura catalana. El cànon dels últims cent anys evoluciona i s’amplia a mida que passa el temps. En el camp de la prosa hi ha figures inesquivables, com el filòsof Eugeni d’Ors, el periodista Josep Pla, els poetes Josep Carner, Salvador Espriu o Josep M. de Sagarra, els narradors Pere Calders, Llorenç Villalonga, Joan Sales i sobretot Mercè Rodoreda, que en paraules de Gabriel García Márquez és la millor escriptora espanyola del segle XX. Tots ells han rellançat una tradició literària que avui han acceptat com a pròpia noves generacions d’escriptors, tant catalans com d’altres orígens o nacionalitats, perquè la literatura catalana, més viva que mai, ha sabut integrar la riquesa de la globalització.

La permanent voluntat d’emancipació dels escriptors catalans ha anat acompanyada d’una necessitat d’apropiar-se de referents foranis. El delit de Bernat Metge per traduir Petrarca el retrobem en els grans poetes catalans del segle XX, tots ells grans traductors: Joan Maragall (Nietzsche i Novalis), Josep Carner (Dickens), Carles Riba (Homer i Hölderlin), Joan Vinyoli (Rilke), Gabriel Ferrater (Kafka), Narcís Comadira (Leopardi), Maria Mercè Marçal (Akhmàtova, Tsvetàieva), Enric Casasses (Max Jacob), etc. També va ser important  l’esforç de traducció de la Bíblia per part de la comunitat de monjos de Montserrat. És per mitjà de la traducció que en bona part la literatura catalana creix cap endins i es vessa cap enfora. I és aquesta justament una de les missions més importants de l’Institut Ramon Llull: projectar la literatura catalana amb ajuts a la traducció a altres llengües d’obres de literatura i pensament. L’Institut Ramon Llull ha pogut acompanyar, amb els seus ajuts, autors catalans de projecció internacional, com Jaume Cabré, Quim Monzó o Albert Sánchez-Piñol, Sergi Pàmies, Eduard Márquez, Jordi Puntí, Maria Barbal, Francesc Serés, que han contribuït a l’eclosió de la literatura catalana arreu del món.

Un segle i mig després de la recuperació romàntica, podem dir amb una mica de perspectiva històrica que en el mapa de les lletres europees, la literatura catalana té un recorregut peculiar: tot i haver gaudit d’una esplendor precoç a l’edat mitjana, ha arribat a temps i amb bona salut  a l’era de la multiculturalitat, que li ha de garantir el lloc que es mereix en el món.