Dibuixos d’Attar Martinez Ismailova.
Camp d’audibilitat: de 16 a 12.000 Hz
Longitud d’ona visible: de 380 a 720 μm
Visió dicromàtica
Els elefants emeten brams, sons de trombó i de trompeta, xiscles i crits. Els brams els produeixen per comunicar-se a llarga distància i inclouen una àmplia gamma de freqüències, la majoria per sota de l’audició humana. Els brams infrasònics viatgen a llargues distàncies. Hi ha altres sons com les crides de contacte (que emeten les femelles adultes quan se separen del seu grup), les respostes de contacte (que responen a les crides contacte), els brams que anuncien que ha arribat l’hora d’anar-se’n (que emet la matriarca), els brams del musth (que emeten els mascles en època de zel); els cors de les femelles (cor modulat produït per les femelles); crides després de copular (que emet una femella en zel després de l’aparellament); cridòria d’aparellament (que emet la família de la femella després de l’aparellament).
Fa tres anys que no parlo. Amb ningú.
Tres anys que les paraules se’m formulen dins del cap i han de disposar-se, han de trobar la manera de viure, abandonades, formant pluges de pedres o galàxies, dins del crani, en l’esponja infinita, en l’obscuritat densíssima de dins del crani. Tinc una boca morta, és un pou sec amb un fons llis, inexplorable. La meva boca no porta enlloc. No comunica res. Menjo i és com si triturés muntanyes. Empasso per la llera esquerpa. Penso molt. Tinc pensaments nascuts en altres vides que no sé com tocar. No estic malalta. Tinc pensaments de sotabosc, passió de vesc, desfici de fangar. Tres anys de no parlar han fet amb el silenci un embaràs.
I hi ha una cosa viva, aquí amb mi. Un animal. Una no pot callar impunement. Tot el que es pensa i que no es diu projecta una ombra. Esdevé real. L’ombra és desig, una llavor. En el silenci natural, ara l’ombra mastega la violència de tot el que fabrico i que no dic. L’ombra ha crescut durant tres anys, al meu costat, en aquesta habitació. És tan grossa que ja gairebé no hi cap. Passo el dia ajaguda a l’obaga de l’ombra. Quan el sol assoleix el clímax, quan el dolor el fa transparent perquè la força que no es pot vèncer quasi el desmembra, quan pel dolor bullen els rius i cauen, d’una en una, les bèsties i les plantes, aleshores, en aquella petita mort de cada dia, l’ombra estén les orelles i em venta. La sostenen quatre potes, la meva ombra; com un temple. De nit és un ventre amb tot el que caldria a dins per crear un món vertader: els mals, que són totes les formes; el bé, que no té forma perquè és un. Dormo sobre el ventre immens mentre la trompa de la gran ombra em renta. L’aigua en el temps. L’aigua en el temps. El son és tou sobre el ventre ple de peces i de món. L’aigua m’estova més. Dormo. La carn se m’obre durant el son per ser la beina de la dent de l’ombra. Soc una pell on l’ombra tempta la seva dent. De nit, tota la nit, l’ombra prova la seva dent dins meu, fins que la dent surt blanca i es fa la llum. Llavors els dos ullets de l’ombra, els ulls testimonials de Déu, d’on surt la llum, llegeixen com uns dits el fris aparegut, llarguíssim, a la dent.
Camp d’audibilitat: de 3,7 a 104 kHz
Freqüència d’ecolocalització: de 45 a 50 kHz
Longitud d’ona visible: de 365 a 510 μm
Visió de color dicromàtica i visió UV
Els ratpenats o ratapinyades són el grup de mamífers més nombrós de Catalunya, amb 30 espècies que viuen a les teulades i coves del seu territori. Totes les espècies de ratpenats de Catalunya estan protegides i més de la meitat es consideren espècies amenaçades o vulnerables. Els ratpenats no són cecs però el sentit de l’oïda s’imposa al de la vista. La seva ecolocalització és altament plàstica i variable per poder-se adaptar a diferents paisatges i entorns. Acostumen a ser crides de freqüència modulada quasi constant d’entre 41-48 kHz.
És gairebé impossible pensar en els ratpenats com a ratpenats. Al vespre, mentre m’endormisco mirant un documental, les imatges borroses d’aquestes criatures peludes es fonen amb la silueta sigil·losa del Nosferatu d’F. W. Murnau i la personificació de Batman que ha fet el meu fill de tres anys, les esgarrapades del qual encara noto a les galtes.
L’ambigüitat dels ratpenats els converteix en un objecte de temor i fascinació. Tot i que per a nosaltres són inaudibles, els sons que emeten són tan forts que ells mateixos s’han de tapar les orelles. Són criatures suposadament «cegues» amb una visió nocturna de màxima precisió; ocells que no són ocells, sinó mamífers voladors, d’aquí el seu nom «ratapinyada» o «rata alada». Malgrat la seva mala reputació en el folklore català, que el considerava un animal de mal averany, en l’antic Regne d’Aragó el ratpenat sovint coronava els escuts d’armes de les principals ciutats mediterrànies. Actualment, ratpenats de ferro forjat presideixen alguns dels mercats més emblemàtics de Barcelona: una relíquia de la recuperació modernista del bestiari medieval, així com de vells anhels de dominar les forces de la foscor.
Per aquest motiu, l’anomenat «sisè sentit» dels ratpenats—la seva capacitat de «veure-hi» en la foscor—ha estat tant cobejat. Tot i que els científics van tardar segles a acceptar que és el sentit de l’oïda, més que no pas la vista, el que permet als ratpenats orientar-se en la foscor. Només va ser després de la Segona Guerra Mundial, quan els micròfons van ser prou sensibles per captar els crits dels ratpenats, que nosaltres, els humans, vam descobrir que s’orienten acústicament. Això implica entendre l’acte d’escoltar com una pràctica activa, i no passiva, ja que els ratpenats no només escolten les vibracions dels objectes que els envolten, sinó que emeten sons a diferents ritmes i intensitats per produir imatges acústiques del seu entorn, basant-se en els ecos que els retornen. Per «veure» realment els ratpenats, nosaltres també hem hagut de pensar acústicament.
Evidentment, escoltar en la foscor no és una pràctica exclusiva dels ratpenats. Fins i tot els primers estudis sobre l’ecolocalització dels ratpenats comparen el seu sentit d’orientació amb la capacitat dels cecs de percebre obstacles en la distància utilitzant conjuntament el sentit del tacte, de l’oïda i de l’olfacte. En condicions de reclusió extrema, l’oïda també s’aguditza. Quan els presoners es troben en aïllament solitari, el ressò de les passes en la llunyania o la dringadissa de les claus es poden convertir en la seva única connexió amb el món més enllà de la seva cel·la. L’art contemporani sovint intenta ampliar el món sensorial, reactivant sentits atrofiats per l’exaltació de la vista que ha caracteritzat la modernitat, amb la intenció d’animar-nos a anar més enllà de les maneres normalitzades de ser i sentir. Tot i que és potser la capacitat de l’art per escoltar aquesta foscor que tanta por ens fa—per obligar-nos a orientar-nos-hi, com ho faria un ratpenat, en comptes de sobreposar-nos-hi—el que continua sent la seva promesa més perdurable.
* Agafo en préstec el títol de Donald R. Griffin, Listening in the Dark: The Acoustic Orientation of Bats & Men (New Haven, CT: Yale University Press, 1958).
Camp d’audibilitat: de 2 a 200.000 Hz
Longitud d’ona visible: de 528 a 488 μm
Monocromatisme del con L
El so és un sentit clau per als dofins i altres cetacis. L’utilitzen no només per comunicar-se entre ells sinó també per orientar-se mitjançant l’ecolocalització. Produeixen uns clics d’alta freqüència a través del seu òrgan anomenat meló, una substància greixosa que tenen al front. El meló concentra els sons utilitzats en l’ecolocalització per poder detectar presències i objectes llunyans que se situen fins a 90 m de distància. Poden identificar-ne les formes, les mides, la velocitat i la direcció. Tot fa pensar que els dofins tenen xiulets i dialectes propis que els caracteritzen. Els dofins són poc sensibles als colors, i responen més a la lluminositat que al color.
La primera vegada que vaig veure dofins va ser a Barcelona. Jo tenia quatre anys i mig. Ho sé amb aquesta exactitud perquè vam marxar d’un petit poble costaner de l’altra punta d’Espanya i vam venir a viure a la ciutat al gener, un mes abans del meu aniversari. Una persona que treballava amb el meu pare al port li va dir que hi havia un espectacle de dofins que valia la pena veure. La meva mare no s’acabava d’adaptar a la ciutat i el meu pare va pensar que s’animaria si veia un espectacle amb animals. En aquell temps, ell estava molt enfeinat introduint l’ús de nous remolcadors i no podia venir amb nosaltres. Va ser ell qui va comprar les entrades—perquè a ella li feia molta vergonya parlar en castellà (la nostra llengua mare, el gallec, s’assembla més al portuguès)—però només hi vam entrar totes dues. D’espectacles amb animals se’n feien molts en aquella època, i a tot Amèrica i Europa es van ensinistrar dofins mulars i d’altres de les espècies tursiops per ballar i saltar davant de centenars de persones. Tan bon punt la meva mare va començar a veure com aquests meravellosos animals es bellugaven obeint les indicacions dels seus instructors, va començar a plorar. Feia un dia preciós de primavera i el món semblava en harmonia per a molts però no per a la meva mare. Al començament, li van començar a lliscar uns llagrimots sense que fes gaire soroll però al cap d’una estona era impossible no sentir com sanglotava. Jo estava petrificada i no gosava dir ni una paraula. La gent que seia al voltant li van preguntar en català si la podien ajudar, però ella no els entenia i la va posseir també una timidesa absoluta que li impedia respondre als desconeguts. Ens vam quedar fins al final de tot, ella plorant a llàgrima viva i jo mirant fixament el terra de l’amfiteatre. Vam tornar a casa en taxi i ella es va tancar a l’habitació. Quan va arribar el pare, vaig sentir que li cridava: «Volies que veiés els dofins perquè m’adonés de la nova vida que tindré aquí?!
Vet aquí el que fa la ciutat amb mi i amb aquests pobres dofins! Estem tots tancats en un espai depriment saltant d’un costat a l’altre!». Durant anys no he pogut veure la imatge d’un dofí sense pensar en aquell dia. Només al cap d’unes dècades, ara deu fer uns quatre anys, una altra imatge va substituir aquesta. Mentre era a les illes Salomó per un treball de recerca, tornant amb una llanxa al vaixell central, un biòleg marí amic meu va veure un grup de dofins que venien ràpids com un llampec cap a nosaltres. No em vaig poder adonar de què era allò fins que la llanxa va alentir la velocitat i ens vam sentir tots com si estiguéssim a sobre d’un núvol gegantí de dofins. El meu amic no s’ho va pensar dues vegades i es va capbussar a la immensa mar blava. Els altres ens vam quedar hipnotitzats per la presència de desenes, qui sap si centenars d’aquests animals que teníem tan i tan a tocar com una colla d’infants admirant un pallasso i amuntegant-se gairebé els uns sobre els altres. Ens pensàvem que farien bolcar la llanxa, però, per més que no poguessin controlar l’excitació del moment, van tenir la delicadesa de no fer-ho. I aleshores em va venir un pensament: aquesta nit potser ploren pensant en nosaltres.
Camp d’audibilitat: de 50 a 1.000 Hz
Longitud d’ona visible: de 5 a 30 μm
Visió infraroja
Les serps, com l’escurçó ibèric, no tenen ni orella externa ni timpà, però comparteixen amb els humans diverses parts de l’oïda interna. Té uns estreps, dos ossos molt fins anomenats columella, connectats a la mandíbula, la qual cosa li permet sentir les vibracions terrestres.
La majoria dels nens comencen a escriure amb aquesta lletra. L’aprenen en anglès, italià, francès, català i en moltes altres llengües.
La lletra S la trobem en la forma d’una serp, i la serp deixa una forma a la sorra i la forma és una serp i una S—per tant, com no podia ser d’una altra manera, la paraula «serp» comença amb la lletra S. I, evidentment, quan es desplaça, així és com ssssona, perquè una serp està feta de S i el que deixa al seu pas són S; i tot el que és esmunyedís i sinuós i sibilant ho és perquè són paraules fetes de S i la serp està feta de S.
No m’han important mai gaire les paraules per si mateixes. Per una al·lèrgia que em ve d’una educació literària antiga, quan algú ara em diu «esclar, tot es redueix al llenguatge», acostumo a arrufar una mica el nas. Compara la claredat cristal·lina, la solidesa muscular, l’abundància eròtica de la mateixa bèstia que llisca, amb la manera en què les paraules es desplacen sense rumb, grotescament, lligades, avui en dia, a gairebé res.
No ens en recordem gaire, sobretot mentre escrivim amb un teclat, però cada paraula va ser alguna vegada una cosa d’aquest món, i potser encara ho és: un rastre físic, solcat per una cosa sòlida, sobre la superfície d’una altra més suau, més acollidora. En geologia: quan dues roques topen, una sempre polvoritzarà l’altra. De la mateixa manera, també, el riu, que va fent esses mentre solca el camí més probable, aquell on la terra està esperant per acollir-lo; el riu que anhela el mar, sempre regalant la vida, i tornant a casa.
I no només això: cada metàfora algun dia va ser una cosa, i pot ser que encara ho sigui. Per tant, si la serp és origen del món, el ventre, el riu, el fal·lus i l’infinit, aleshores està en joc alguna cosa més profunda, estranya, més íntima que un símil. Seria com suggerir que tot símbol va començar com una cosa trobada, no feta. Ara és aquí, ara ho veig, ara es recorda, s’inscriu. La serp avança sense un desplegament de moviment evident, desapareix de la vista, i deixa una paraula sobre la terra tova: la paraula per si mateixa.
L’antropòleg Ernesto de Martino va escriure en una ocasió que una paraula s’acaba quan els signes d’aquest món ja no són de bon llegir. I vet aquí el riu, una altra vegada: el riu que sempre continua baixant, o això és el que ens pensem. Excepte quan no ho fa, esclar, i el riu està sec, i encara no te n’has adonat que ja no hi és. Es pot llegir, aleshores, aquesta història de la serp? És recordada? El que queda gravat a la terra: la paraula serp. La paraula del planeta per dir: gràcies. I també per dir: torna.
Camp d’audibilitat: de 55 a 33.500 Hz
Longitud d’ona visible: de 430 a 539 μm
Visió dicromàtica, blau i verd; no distingeix el vermell
Visió perifèrica 360°
Els ases compten amb unes orelles grosses que giren 180° independentment l’una de l’altra i els permet sentir sons d’alta freqüència des de 60 km de distància. Així poden detectar fonts d’aliment, predadors potencials i ajudar animals solitaris a interactuar entre ells a llargues distàncies. Té un ampli camp de visió i una bona vista perifèrica que s’adapta tant si hi ha poca llum com molta lluminositat.
Brama l’ase amb el seu bram escarnidor. És quasi una rialla, un burla, una ofensa. Deu ser per la potència eixordadora; el seu bram retruny per tota la vall. Deu ser, també, per la repetició incansable, la cadència de la a després de la i com si al món hi faltessin vocals rodones, i-hà...! i-hà...!; s’allarguen les carenes, s’enfonsen els rius a les lleres, s’estarrufen els pins, fins s’estoven les pedres. La veu de l’ase és geografia i paisatge, esmola les arestes dels cims més alts i trepitja els camins més amagats de les muntanyes.
La veu de l’ase també és carícia. El batec alegre d’un poble somiat, els fonaments de les runes del que va ser aquest país. Una imatge que arriba rabent a la memòria, atorrentada, que en forada les profunditats i esclata: un riu vivaç, un camp de sègol, una era plena de gra, un molí de pedra. Aquella olor d’animal i de terra, que és l’olor que deuen fer els segles, tan amples, tan tips, com cabassos inflats de tantes coses boniques i lletges entaforades a dins.
La veu de l’ase és la cançó dels pobres, dels llauradors i els bosquetans, una cançó lenta i humil clavada a terra amb arrels ben fondes, vides austeres compactades, fortes, entreteixides als llocs com sarments emparrades i fèrtils, florint del no-res, madurant de l’enlloc, fent-se carn, suc, vi, mel, llepolia. El record d’un idil·li imprecís que és alhora plenitud i penúria.
La veu de l’ase no té complexos. Irromp enmig de la nit amb tota la seva dissonància, estripa el dia de dalt a baix com un cop d’espasa. Queixala l’aigua, embeu els camins. Soc jo, sembla que digui; soc aquí, soc així, no puc ser d’una altra manera, no vull ser d’una altra manera. A tu que et fas el sord, sembla que digui; a tu, tros d’ase, et veig les orelles.
Si un dia l’ase va bramar, si un dia vam sentir la seva rialla tronadora, va ser el dia que ens va veure marxar dins d’un cotxe, esperançats i plens d’il·lusió per la promesa d’una vida més digna. La bèstia ens va clavar els ulls al clatell, el món es va parar un moment i el seu bram oprobiós va travessar l’aire. Mentre les rodes lliscaven per l’asfalt i nosaltres ens perdíem pels viaranys desemboscats del progrés, va riure l’ase amb el seu bram desvergonyit, amb el seu bram melòdic, amb el seu bram amorós, amb el seu bram com un escarni.
Camp d'audibilitat: de 200 a 8.500 Hz
Longitud d’ona visible: de 300 a 400 μm
Visió tetracromàtica
Les cotorretes pitgrises són molt sociables, viuen en colònies i tenen un ampli repertori vocal que inclou com a mínim 11 tipus de crides i vocalitzacions per respondre davant l’amenaça, l’alarma, la fugida i la salutació. Com els dofins, es creu que les cotorretes reconeixen les veus dels diferents animals i tenen dialectes específics, que varien segons el lloc on viuen.
Van arribar aquí esclavitzades. Sí, les meves avantpassades. Les van segrestar, se les van emportar fora del país i les van vendre.
A les noves cases vivien en gàbies. Trobaven a faltar les fruites, les llavors, les flors i el nèctar que menjaven al seu país. Aquí tenien un altre gust.
Les que van poder, van iniciar una fugida. Moltes s’hi van deixar la vida; tenien el cos engarrotat i atrofiat d’estar tant temps entre reixes. D’altres van aconseguir arribar i amagar-se entre els arbres de més a la vora. A algunes les van abandonar quan es van cansar d’elles.
Les més velles ens expliquen que tot i que els arbres eren diferents dels que havien conegut, i que hi havia dies de molt fred i dies de molta calor, i que cada vegada hi havia menys aigua, amb el temps es van anar acostumant al nou entorn. Van construir cases i van aprendre a assaborir unes altres llavors, flors, fruits i insectes. Aplegant-se les unes amb les altres, perquè com més fossin menys possibilitats de sucumbir.
Avui som poble. Estem per tota la ciutat. Els éssers humans diuen que fem molt de xivarri, però és que parlem entre nosaltres, en la nostra llengua, no en aquella en què ens obligaven a repetir paraules perquè els feia gràcia.
També ens diuen que som brutes. I ho diu, precisament, la gent que respira cada dia aire negre i pudent, gent que arrenca els arbres i els substitueix per ciment.
Ara, per a ells, la nostra vida és un problema. Als seus llibres diu que una espècie invasora és la que ha estat introduïda per humans fora del seu hàbitat natural. Et treuen del teu territori, et tanquen en una gàbia, t’escapes o t’abandonen i ets tu la invasora. Fas la mutació de mascota a amenaça quan ja no ets útil.
Diuen que causem canvis importants en els ecosistemes naturals, que posem en perill la diversitat autòctona. Ells. Ens acusen de provocar canvis als ecosistemes. Ells, que van convertir bona par de la terra en zona de sacrifici per extreure fins a l’últim gra de mineral o l’última gota de petroli. Ells, que han canviat les regles del joc que regulaven tot allò que té vida. Ells, que de respirar merda i menjar plàstic en diuen desenvolupament.
Ens multipliquem i fem soroll, perquè volem viure, perquè una mica d’alegria s’ha de portar a aquest racó brut que tot ho mesura amb diners. No és soroll. És la nostra llengua. Ens neguem a repetir les paraules que ens volen ensenyar en la seva llengua.
Si vols saber més coses de nosaltres, parla amb altres éssers humans a qui van fer el mateix. La seva història, és també la nostra.
Audició: de 200 a 600 Hz
Longitud d’ona visible: de 300 a 650 μm
Visió tricromàtica
Les abelles de la mel tenen orelles timpàniques situades a les potes del davant i les utilitzen per detectar sons. Les abelles també es comuniquen entre elles a través de vibracions i són molt sensibles a les que es troben a l’entorn, com ara les produïdes pel vent, la pluja i altres insectes. Les abelles de la mel també tenen cinc ulls: dos ulls grossos compostos i tres ocells més petits al centre del cap.
Peixos, plantes, gallines, bacteris, virus, vents, oceans, lluna, bolets i cavalls: tant hi fa si són molt grossos o extremadament petits, tant és a quin regne pertanyin, tots els éssers vius són ments, i ments no per si mateixes (pensants, sensibles, capaces de decidir què fer) sinó per a les altres espècies. Tots els éssers vius són capaços no només de canviar el seu entorn i les altres espècies d’una manera conscient i d’establir relacions arbitràries amb altres espècies que no estan orientades necessàriament a tenir cap utilitat, sinó de canviar el destí d’altres espècies. Allò que anomenem naturalesa, observada des d’aquest punt de vista, és una immensa ciutat en què cada espècie planifica la vida dels altres, i per contra es construeix una mena de ment còsmica col·lectiva, produïda per una sèrie interminable de trobades i decisions arbitràries i racionals, adoptades per diferents espècies en diferents moments, seguint les intencions més curioses i estranyes de cadascuna. La ment, la ciutat interespecífica, és el resultat de trobades casuals i cohabitacions efímeres.
Ara bé, si cada espècie està lligada a una altra espècie com la seva ment, això significa no només que tot desenvolupament evolutiu és una coevolució (com ens van ensenyar Peter Raven i Paul Ehrlich), sinó també que la coevolució és allò que normalment anomenem agricultura o reproducció. O, dit d’una altra manera, l’agricultura esdevé la forma transcendental de qualsevol relació interespecífica.
Des d’aquest punt de vista, triar les abelles no és un fet casual. Si hi penses bé, la relació entre les flors i les abelles és el d’una agricultura curiosament inversa, en què les flors obliguen les abelles a ser les seves genetistes, a prendre decisions sobre el seu destí genètic (perquè són les abelles les que decideixen qui s’aparella amb qui). L’elecció de posar la nostra ment en la vida de les abelles és semblant al gest de les flors. Una flor, de fet, és una estructura anatòmica particular que posa el destí genètic i biològic d’una espècie en les mans d’altres espècies (com els insectes o altres animals pol·linitzadors) o en les d’un subjecte no orgànic (vent, aigua, etc.) que després pren decisions autònomes sobre qui s’aparella amb qui, tal com faria un criador, un agricultor, un genetista. Amb una diferència important: les decisions o l’elecció que trien les abelles, sobre quines flors aparellen amb quines altres flors, no estan basades en càlculs racionals sinó en el gust. L’evolució, per tant, és el resultat d’un judici de gust. És el gust sensible d’una espècie el que decideix el destí de les altres espècies. Per tant, l’evolució no és res més que una moda en la naturalesa, és una passarel·la que dura milions d’anys, en què una espècie deixa que les altres espècies estrenin roba nova. Cada paisatge equival a una mostra d’art contemporani o a una col·lecció de moda. Tot a la natura és, per tant, artificial i arbitrari, com ho és cada esfera de la nostra existència humana. El que nosaltres anomenem naturalesa no és res més que una galeria d’art històric multiespècies, una mena de Biennal multiespècies, una instal·lació que espera ser substituïda per centenars d’altres. Cada bosc equival a una exposició museística.
Audició: de 20 a 20.000 Hz
Longitud d’ona visible: de 380 a 700 μm
Amplitud del camp de visió: 120° d’arc
Visió tricromàtica
