Disseny del pla Cerdà

Com passa en totes les disciplines artístiques, també en el camp de l’arquitectura i el disseny, les fronteres i els límits entre matèries s’han tornat difusos. Catalunya ha tingut una tradició arquitectònica incontestable, tot i que irregular, amb moments de gran esplendor alternats amb èpoques de franc continuisme. I el disseny, sobretot l’industrial, té també una llarga i arrelada tradició, filla de la potència de la burgesia industrial que, ja al s. XIX, es va consolidar al país.

Avui, un cop superat l’impacte dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992 —que, a Catalunya, i particularment a la seva capital, va marcar un punt d’inflexió pel que fa a l’arquitectura, però també en l’urbanisme i en la concepció d’espais, objectes i elements estètics—, el fet arquitectònic s’apropa a la recerca de noves solucions, més funcionals i a petita escala en la majoria de casos, però encara amb l’empremta de les grans obres d’autor que han ajudat, amb la seva presència, a reformular l’estètica catalana i fer-la evolucionar.

Alguns dels noms més rellevants de l’arquitectura catalana actual són Esteve Bonell, Carlos Ferrater, Josep Llinàs, José Antonio Martínez Lapeña, Albert Viaplana, Carme Pinós, Elías Torres i els desapareguts Ignasi de Solà-Morales i Enric Miralles, entre molts d’altres.

Edifici Walden 7, de Ricardo Bofill

Entre el 1979 i el 2007, l’arquitectura catalana es va regir per l’anomenat “model Barcelona”, una dinàmica fomentada per les idees de l’arquitecte Oriol Bohigas (delegat d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona de 1980 al 1984 i, més tard, assessor directe de l’alcalde en temes urbanístics i regidor de Cultura del 1991 al 1994), que va plantejar la necessitat de reinventar la ciutat de Barcelona durant els primers anys de la democràcia i, més tard, pel replantejament general que suposà la cita olímpica del 1992 i les necessitats que se’n varen derivar. Reconeguts noms foranis com Norman Foster, Santiago Calatrava, Arata Isozaki o Frank Gehry, van conviure amb una plèiade d’autors locals com Ricardo Bofill, Carles Buixadé, Elías Torres, José Antonio Martínez o Oscar Tusquets.

L’ideari del model arrencava de l’anomenada Escola de Barcelona, adscrita a un llenguatge constructiu racionalista, que posava especial èmfasi en la funcionalitat i el disseny. En són un bon exemple els tàndems formats per Federico Correa i Alfonso Milá i per Enric Tous i Josep Maria Fargas.

Abans, però, s’havia produït en el panorama arquitectònic català de la postguerra un primer gran canvi amb l’aparició del Grup R, que sintetitzava la tradició mediterrània catalana amb els corrents internacionals d'avantguarda i que, a més, posava especial interès a desenvolupar línies paral·leles a l’arquitectura, com el disseny industrial. Entre els seus membres destaquen José Antonio Coderch, amb una obra de caràcter mediterrani influïda per l'arquitectura popular, Antoni de Moragas i el ja esmentat Oriol Bohigas.

Showroom de Nani Marquina, Barcelona

Abans de la Guerra Civil, entre el 1930 i el 1939, i fruit d’un esperit ple de contemporaneïtat i de fugida del programari que propugnava el Noucentisme, va aparèixer el GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per a la Realització de l’Arquitectura Contemporània). Inspirats per l’impacte de les creacions de Mies van der Rohe per a l’Exposició Universal del 1929, i influenciats pel magisteri de Le Corbusier, tant arquitectes com dissenyadors s’apleguen al voltant de les bases del racionalisme constructiu i s’ofereixen a les institucions catalanes com a braç tècnic d’un projecte global de reformisme social. D’aquí surten figures que, amb el temps, esdevindrien majors, com Josep Lluís Sert o Josep Torres Clavé.

L’Exposició Universal del 1929 va significar també un revulsiu per a la ciutat de Barcelona i per a tots els arquitectes catalans. El Noucentisme arquitectònic, que s’havia intentat desfer de l’herència modernista, imposava criteris d’ordre, senzillesa i cosmopolitisme. D’aquest període, destaquen noms com Nicolau Maria Rubió i Tudurí, Josep Maria Jujol, Josep Goday o Josep Francesc Ràfols. Però, sens dubte, l’arquitecte més influent del moment va ser Josep Puig i Cadafalch que, amb una ingent obra modernista, va virar la seva estètica a postulats noucentistes i va ser un dels majors responsables, amb Pere Domènech i Roura, del projecte general per a la urbanització de l’entorn de la muntanya de Montjuïc per a l’Exposició.

Tanmateix, la major conjunció de talents i noms propis a l’arquitectura catalana es va donar durant el Modernisme, entre el 1889 i el 1916. Amb una ferma voluntat d’allunyar-se de l’aburgesat món de la Restauració i apostar per la recerca experimental amb nous materials, pel rescat de formes del passat o la importació de les d’altres cultures i, en general, per la vinculació del fet arquitectònic amb els bells oficis i, en general, amb el disseny d’interiors, de mobiliari i d’objectes, el Modernisme ja és ben visible en moltes de les obres de l'Exposició Universal de Barcelona del 1888. Josep Vilaseca, Josep Amargós i Samaranch, Gaietà Buïgas, Enric Sagnier i Pere Falqués són noms destacats d’aquest període. Però Antoni Gaudí, amb les seves creacions preciosistes i plenes de geni portentós, com el Park Güell, la Pedrera o la Sagrada Família, i Lluís Domènech i Montaner, amb el seu estil perfecte i harmoniós (Hospital de Sant Pau, Palau de la Música Catalana) en són els majors representants.

Fòrum Universal de les Cultures, Barcelona

Ja durant la segona mitat de s. XIX, la forta embranzida de la industrialització a Catalunya i, en conseqüència, el fort creixement demogràfic que va experimentar el país, havien posat sobre la taula la necessitat d’un canvi de model urbà. A aquesta època correspon el treball d’Ildefons Cerdà, enginyer que va planificar i posar en marxa un dels models més avançats de gran ciutat, a partir d’una xarxa ortogonal, i que proposava una urbs igualitària, sense barris segregats. D’aquesta època són també noms importants Antoni Rovira i Trias, Elies Rogent i Amat o August Font.

Pel que fa al neoclassicisme, les grans fites de l’estil a Catalunya van ser la construcció de la Ciutadella, encara amb influències barroques, i també la planificació urbanística del barri de la Barceloneta, que neix en aquell moment. Cal esmentar, a més, i pel que fa a arquitectura religiosa, la Seu Nova de Lleida, el temple de la Mercè a Barcelona i la catedral de Vic. La influència de l’arquitectura d’Andrea Palladio es va fer sentir en els grans palaus de les ciutats (com el de la Virreina o el Moja a la Rambla barcelonina) i en nombroses segones residències al camp.

El barroc, lligat al nou catolicisme sorgit de la Contrareforma, s’exemplifica a Catalunya a través d’una ingent producció d’arquitectura religiosa. Algunes mostres rellevants són l’església de Betlem (edificada per Josep Juli), a Barcelona, amb una fabulosa façana, com també la del monestir Poblet, la de la catedral de Tortosa i la de la catedral de Girona.

Per contra, durant el Renaixement, les mostres arquitectòniques significatives són més aviat escasses. A Catalunya es va mantenir durant molt de temps l’estil gòtic i les noves formes solament es podien veure en els detalls: portes, finestres i elements ornamentals. No obstant això, sota la tutela de l’arquebisbe i humanista Antoni Agustí, es desenvolupà l’anomenada escola del Camp de Tarragona. Jaume Amigó i Pere Blai en van ser els principals representants. A Blai li correspon, a més, ser l’artífex de la construcció de la façana principal del palau de la Generalitat de Catalunya a Barcelona, obra magna del Renaixement català.

Si el Modernisme ha estat important, l’altre estil estrella de l’arquitectura catalana ha estat el gòtic. Lligat al creixement de les ciutats i al dinamisme de la nova classe burgesa, ben aviat adquirí característiques pròpies: gran funcionalitat, austeritat decorativa, manteniment de claustres i campanars (de gran tradició al país), etc. Al s. XIII es van aixecar monestirs com el de Poblet o Santes Creus i catedrals com la de Tarragona o Lleida. Però és durant els segles XIV i XV quan viu la seva màxima esplendor, tant en l’edificació religiosa (catedral de Barcelona, Santa Maria del Mar, catedral de Girona, monestir de Pedralbes…) com en l’edificació civil (saló del Tinell, palau reial de Barcelona, palau de la Generalitat, drassanes de Barcelona o les llotges de Tortosa i Perpinyà, entre d’altres).

També l’arquitectura romànica va ser la manifestació més important d’aquest estil artístic a Catalunya, i va assolir cotes significatives amb idiosincràsia local: Sant Pere de Rodes, Sant Vicenç de Cardona o la capçalera de Santa Maria de Ripoll en són bons exemples del s. XI. Durant el s. XII, es construeixen nombrosos monestirs, com els de Sant Joan de les Abadesses i Sant Pere de Besalú, però també la catedral de la Seu d’Urgell i les emblemàtiques esglésies de Santa Maria i Sant Climent de Taüll.

Abans de l’any mil, les restes de les colonitzacions hel·lènica (Empúries) i romana, amb els seus processos d’urbanització sistemàtica del que serien les grans ciutats (Tàrraco, Barcino i Gerunda), són les manifestacions arquitectòniques més importants. I encara més enrere, trobem algunes construccions megalítiques que podríem considerar els primers vestigis arquitectònics a Catalunya.